Casserres és l’única casa benedictina d’Osona amb vida monàstica durant molt segles i la que ha deixat un més important llegat històric i monumental. També va passar aviat d’abadia a priorat, però la seva unió al gran monestir borgonyó de Cluny li va assegurar més de tres segles de notable vida religiosa. Com molts altres monestirs tingué un parell llarg de segles de decadència, però, en comptes d’un ressorgiment tardà, el 1573 fou unit com a simple granja, lloc d’explotació o font d’ingressos als jesuïtes del convent col·legi de Betlem de Barcelona.

Ells van mantenir-hi encara el culte fins la seva expulsió d’Espanya pel rei Carles III el 1767.

Poc després la Tresoreria Reial va vendre a particulars els seus béns i terres, i els nous propietaris ja no cuidaren els edificis ni s’ocuparen del culte, però aquest, a instàncies de l’autoritat religiosa, va continuar fins a mitjan segle XIX a càrrec del sacerdot responsable de Sant Pere de Savassona. Des d’aleshores la casa va experimentar un procés imparable de ruïna i degradació.

El monestir fou declarat Monument Històric Artístic, amb categoria de nacional, el 3 de juny de 1931, i a causa d’això el 1934 l’arquitecte Josep M. Pericas i l’historiador Ramon de Vilanova van promoure la creació d’un Patronat de Sant Pere de Casserres, que es proposava estudiar i restaurar el monestir, però no arribà a actuar a causa dels esdeveniments polítics del país.

Les primeres obres de restauració o consolidació les va dur a terme, entre els anys 1952 i 1962, l’arquitecte Camil Pallàs i Arissa, de la Diputació de Barcelona, i cap també de la família propietària del monestir. Aquestes obres varen salvar el monestir del que semblava una ruïna imparable.

La gran difusió de la Catalogne Romane (1960) del Dr. Eduard Junyent, va despertar l’interès dels estudiosos, sobretot estrangers, vers Casserres, cosa que va facilitar, a partir del 1969, la nova carretera vers el Parador Turístic de Vic, o de Sau, inaugurat el 1972.

Això va contribuir també a la degradació progressiva de les ruïnes, puix que al costat dels estudiosos o amants del romànic, hi acudiren també aficionats a l’esoterisme i s’hi celebraven algunes misses negres que embrutaren els murs i contribuïren a augmentar-ne la ruïna.

Es feren diferents gestions amb la família propietària, sempre ben disposada a la restauració, i varen tenir èxit al final de la dècada dels 90.

El gener del 1991 el Consell Comarcal d’Osona adquiria la propietat del monestir i d’un sector del seu entorn, i tot seguit va fer les gestions oportunes per implicar les institucions públiques del país en la seva restauració.

Entre el 1993 i el 1997 diversos serveis del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya emprengueren un seriós treball arqueològic i arquitectònic que es va traduir en un estudi i restauració total de l’edifici i la seva adequació per a visites del públic.

També es va crear a uns tres-cents metres del monestir, amb l’aportació de la Diputació de Barcelona, un edifici de serveis i d’acolliment per als visitants.

Fou responsable de la tasca de restauració el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, que va confiar l’obra a l’arquitecte Dr. Joan Albert Adell, i que més tard es va completar amb el mobiliari i una guia gràfica que expliquen als visitants la vida del monestir, tot precedit d’un audiovisual on se sintetitza la història i les vicissituds del cenobi. Caixa de Manlleu, des de la seva Obra Social i Cultural, va fer possible l’ordenació museològica i museogràfica d’aquest Monestir de Sant Pere de Casserres.

La inauguració de l’obra restaurada va tenir lloc el 10 de juliol de 1998. Des d’aleshores Casserres s’ha convertit en un lloc de constant atracció de visitants i també de celebració de concerts i altres actes culturals.